
Un día qualsevol, deixaré que la rosada m’ompli la cara. I amb la seva brillantor me n´ aniré cap a aquesta llum que m’encega la ment i ploraré com un nen que té gana. Però no me n'aniré pas sense dir-te adéu. Sobre la sorra mullada, reposaré en pau i suplicaré als estels que et deixin posar una rosa damunt meu i amb una espina seva clavada, et somriuré agraït de que hagis estat la meva companya.
UAU...que bonic Pep!!!! M´ha posat la pell de gallina, de veritat.Molt maco el poema. :) Preciós.
ResponderEliminarBon día... si...estoy de acuerdo...es bonita, bella y sentida...UNA POESIA !Guapa!!.
ResponderEliminarCuanto sentimiento en tan pocas palabras.
ResponderEliminarMuy emotivo,Pep.
MuUUuacKs!!
Solsament diré una paraula: ¡Meravellosa!
ResponderEliminarFelicitats Pep, m'has emocionat.
Precioso Pep, con mucho sentimiento
ResponderEliminarSensacional i molt profund
ResponderEliminar